Orgull Constitucional Català
La història amagada de les nostres Constitucions, de les que hauríem d'estar orgullosos.
La democràcia va arribar tard i malament a Espanya. I d’aquella transició massa lampedusiana, en sorgí l’actual Constitució espanyola de 1978. Hi ha molt a parlar sobre les seves mancances, i sobretot sobre la interpretació centralista i castellanocèntrica que se n’ha fet i es fa. Però en l’esfera pública espanyola, hereva d’un cortesanisme centenari, no es fan gaire aquesta mena de crítiques. I, en canvi, cada pont de la Immaculada, ens toca “patir” un bombardeig panegíric des dels mitjans espanyols sobre la meravella de Constitució que tenim i “ens hem donat entre tots”, malgrat que ni jo ni la majoria dels catalans hem pogut votar-la mai.
Si de veritat els catalans volguéssim celebrar sistemes constitucionals pioners i longeus, dels que estar-ne orgullosos, hauríem de recordar cada any la nostra antiga tradició constitucional, pionera i moderna, contraposada a l’absolutisme que dominava Europa, però tristament oblidada: les Constitucions Catalanes. Un sistema constitucional que va regir les vides dels ciutadans del Principat de Catalunya durant gairebé mig mil·lenni: des de finals s. XIII fins a la conquesta castellana de Catalunya a començaments del s. XVIII, quan es produí la seva abolició manu militari amb el “Decreto de Nueva Planta del Principado de Catalunya”, que imposà el. sistema política absolutista de la Corona de Castella als catalans.
Gairebé esborrades del relat històric per l’oficialitat governant
La majoria dels catalans ignoren l’existència de les “Constitucions i altres drets de Catalunya”. Per què? Doncs primer i sobretot, perquè el currículum educatiu a Espanya s’ha enfocat cap a un relat castellano-cèntric i uniformitzador. L’objectiu és implantar en les ments dels espanyols una línia de continuïtat, uniformitat (malgrat els particularismes), i unitat, legitimadora de l’actual Espanya, des dels Reis Catòlics fins a l’actual Regne d’Espanya. I a més sense dubtar a glorificar l’absolutisme castellà i les figures dels monarques que van perseguir i aconseguir la màxima centralització.
En aquest esquema, el sistema polític ancestral català, basat en reforçar les sobiranies catalanes, el pactisme, la limitació del poder reial i l’autogovern, ha estat sistemàticament reduït al no-res, tractat com un “particularisme regional”, i convertit falsament en un sistema polític “medieval”, contrari a la modernitat.
El resultat és que un dels cossos legals més avançats de la seva època ha quedat reduït a una nota a peu de pàgina, mentre que la seva abolició amb el Decret de Nova Planta (1716) es despolititza i se simplifica. No només van destruir-lo, sinó que ens han amagat el fonament mateix de la nostra identitat política centenària i moderna.
Un sistema polític modern: pactisme, i no absolutisme
Les Constitucions Catalanes no eren simples lleis; eren el contracte polític fonamental que regia la relació entre el Rei i el poble de Catalunya, representat a les Corts Catalanes. Aquest sistema era modern i revolucionari per les raons següents:
La Llei per Damunt del Rei (Supremacia)
El principi fonamental era el pactisme: el Rei no podia crear ni modificar cap llei que afectés el Principat sense el consentiment dels tres estaments (els braços) reunits a Corts. Quan el Rei jurava les Constitucions, estava acceptant que el seu poder estava limitat. Això és l’antítesi de l’absolutisme que triomfava a la majoria de les monarquies europees (incloent-hi la castellana) a l’època.
Les Constitucions es van convertir en una mena de “constitució material” que garantia que cap decret reial, per molt solemne que fos, podia anar en contra de les llibertats del país.
El Guardià de les Llibertats: El Tribunal de Contrafaccions
Aquesta institució tardana és potser la mostra més palpable que les Constitucions eren un sistema que es modernitzava constantment, a l’avantguarda de la modernitat. El Tribunal de Contrafaccions tenia la funció d’anul·lar qualsevol acte o sentència del Rei o dels seus oficials si es considerava que vulnerava les Constitucions.
Aquest Tribunal actuava com un autèntic Tribunal Constitucional avant la lettre, molt abans que institucions similars sorgissin als estats moderns. Garantia el control del poder executiu i era la defensa última dels drets individuals contra els abusos de l’autoritat.
Les Llibertats Públiques
El sistema pactista no només protegia les institucions, sinó també els ciutadans. Les Constitucions garantien drets individuals fonamentals, com per exemple el dret a un judici just i un sistema de garanties de la propietat privada.
Aquests principis van fer de Catalunya una de les societats on la seguretat jurídica era més sòlida, afavorint el comerç, l’activitat econòmica i la llibertat personal en un moment en què la majoria d’Europa estava sotmesa al despotisme.
No són furs, sinó Constitucions
Un dels arguments que els constructors d’aquesta inexistent Espanya unida des dels Reis Catòlics han usat més, és la reducció de qualsevol diferenciació catalana “separadora” a una simple peculiaritat localista i contrària a la modernitat. En aquesta línia, equiparen les Constitucions Catalanes amb els Furs Bascos actuals o històrics, minimitzant el seu abast. Aquesta comparació no té sentit polític ni jurídic. Els Furs bascos eren, i són, essencialment, un conjunt de privilegis locals i exempcions (fiscals, militars, etc.) que eren reconeguts pel Rei de Castella, però que operaven sota la llei general de la Corona de Castella. En canvi, les Constitucions Catalanes eren la Llei Fonamental i General de tot el Principat de Catalunya; no eren privilegis concedits, sinó Lleis Pactades que limitaven l’autoritat del monarca. El mecanisme català d’anul·lació judicial de les ordres reials (el Tribunal de Contrafaccions) no tenia equivalent en cap sistema foral, ja que establia una clara supremacia constitucional de la llei pactada sobre la voluntat del Rei.
El nostre dia constitucional per celebrar
Les Constitucions Catalanes van ser la carta magna d’un dels models de govern limitat més longeus d’Europa. La seva història no hauria de ser només un tema per a historiadors, sinó un element central de l’orgull col·lectiu dels catalans.
Com a poble, hauríem d’estar profundament orgullosos d’aquesta herència:
Orgullosos de ser hereus d’un sistema que va escollir la Llei per sobre de la Força.
Orgullosos d’haver disposat d’institucions, com el Tribunal de Contrafaccions, que es van avançar segles a la majoria de les democràcies occidentals en la defensa dels drets.
És hora de treure la pols a aquests documents fonamentals. Potser, en lloc de celebrar només la Constitució actual, caldria recuperar i celebrar la nostra pròpia tradició constitucional perduda. Un Dia de les Constitucions Catalanes podria ser una oportunitat no només per recordar la història, sinó per reafirmar els valors de la limitació del poder, la sobirania compartida i la defensa fèrria de les llibertats que van definir el nostre país abans del 1714.
Recuperar aquesta història és un acte de dignitat i de coneixement de qui som i d’on venim. El nostre llegat constitucional és un orgull que mereix ser conegut, comprès i, sobretot, celebrat.
Potser caldria que l’11 de setembre, en comptes de ser la celebració d’una derrota clau contra els castellans, fora la Diada de celebració de les Constitucions i Llibertats .Catalanes.